El preu de la frivolitat

Arrimadas es marca un “posado” en el Parlament. Totalment criticable, sempre que no es caigui en l'insult masclista. 

Aquesta setmana Inés Arrimadas ens ha regalat postureig del bo a les pàgines de la revista Telva. Especialment comentada, i sobretot criticada, ha estat la fotografia que la líder de Ciudadanos s'ha fet al Parlament de Catalunya amb un vestit de nit (no dic el nom de la dissenyadora perquè encara no tinc prou pes com a influencer perquè em regali alguna peça).

Es mereix la crítica? Totalment. Estic d'acord amb tot el que s'ha vomitat contra ella? Doncs, mireu, no. Tot i que jo sigui molt de la broma (i més en aquest blog) confesso que hi ha comentaris a Twitter (que en dies com aquests no saps si és una xarxa social o una deixalleria) que fan un tuf insuportable a masclisme encara que s'embolcallin en l'estelada. Llegir piulades del tipus “aviat haurà d'ensenyar el cul si no hi ha govern” o “lidera C's per repetir discursos com un lloro i pel seu físic” m'han portat a fer una doble reflexió.

La primera és que com a dona independentista vull una República catalana que vagi més enllà de canviar la bandera i el passaport i que no es construeixi en els ciments de l'heteropatriarcat. Parlem molt de la caverna mediàtica (espanyola, of course) però igualment poc evolucionats em semblen certs opinaries que veneren les quatres barres (encara que siguin de bar, com la gran cançó de Sau).

Inés Arrimadas és guapa, això ningú ho discuteix, però en canvi es vincula constantment el seu atractiu amb la seva (in)capacitat política i/o intel·lectual. Mai he llegit ni escoltat una associació d'idees similars en referència a altres guapos del nostre Parlament com el conseller Raül Romeva o el president Roger Torrent.

Els comentaris de certs independentistes no em sorprenen. Van tenir un breu despertar feminista després de la publicació dels perfils biogràfics d'Elsa Artadi on, com és habitual en molts mitjans de comunicació, destacaven com havia prioritzat una carrera política per davant de ser una mujer, mujer al gust aznarià.

Però, no cal anar massa lluny per recordar el vergonyós episodi que molts d'ells van protagonitzar en relació a Anna Gabriel i altres dones de la CUP quan exigien el pas al costat de l'expresident Mas. Putes, lletges, malfollades... Aquests van ser els comentaris que els hi van regalar a les cupaires.

Assenyalar-nos com a putes (o qualsevol altre adjectiu que tingui a veure amb el nostre físic i a com vivim la nostra sexualitat) és el millor o únic argument que tenen alguns (i també algunes, que aquí no se salven les nostres companyes de cromosoma XX).

De les reaccions que ha aixecat el comentari sobre el seu marit, millor no en parlo que em sortirà un post molt llarg. En resum, com una dona s'atreveix a moldejar a un mascle?

La segona reflexió és el preu que paguen les dones en política per la frivolitat. Sens dubte, Arrimadas s'ha passat, i molt, de frenada. Però crítiques similars van rebre (per un postureig molt més light i fet en temps menys convulsos) Núria de Gispert (disfressada de fada a El País), Soraya Saénz de Santamaría (en mode sensual a YoDona) o el reportatge a Vogue de les ministres del govern Zapatero. 

Fins i tot per a un executiu paritari, com va ser aquell, mostrar l'equip de dones en una revista “femenina” (no vull ni recordar la cara que posa el quiosquer quan em compro el Men's Health) li va costar car. Tant que la vice-presidenta i portaveu, Teresa Fernández de la Vega, va ser coneguda per endavant com De la Vogue.

Arribats a aquest punt, em pregunto, quin preu paga un polític home per un reportatge frívol? I sóc incapaç de recordar cap polèmica al voltant d'un posado masculí. Així que la resposta és cost zero. Aleshores me n'adono com el company de partit de l'Arrimadas es pot permetre postular-se com a futur president de les Espanyes malgrat haver sortir en boles en els cartells electorals.

En una societat masclista, ser dona i dedicar-se a la política té un preu alt. No oblidem que, fins i tot, les cròniques pretesament serioses es refereixen constantment a la roba que porten en un debat, o si són mares de família nombrosa o solteres de vocació. Això no treu que en mans de les nostres polítiques està fer un exercici de responsabilitat de gènere i no prestar-se a aquests posados tan buscats per la premsa.

Algú s'imagina que a un polític home li demanin posar lleugeret de roba o disfressat de bruixot? Doncs, això!