M´ha picat una abella i he començat a escriure un blog

Hi ha imatges que ens diuen moltes coses de nosaltres mateixos. En el meu cas, el paper (o la pantalla) en blanc. Perquè escriure és viure. I compartir-ho, també un petit plaer.

Per això, després de mantenir aquest bloc en el gairebé major dels anonimats, he decidit sortir de l'armari! I sóc tan retorçada que, en comptes de fer-ho fàcil, a aquest primer post en obert li he posat com a títol: M'ha picat una abella i he començat a escriure un blog. Encara que tot té una explicació.

L'11 d'abril vaig començar a escriure aquest blog. Era un projecte que em rondava pel cap feia molt de temps (la meva coneguda procrastinació!). Però la idea es va materialitzar després d'una sèrie de casualitats. O potser va ser realment que, al final, vaig prendre una decisió dissimulada com a inconscient.

El cert és que alguns de vosaltres vau rebre un correu amb l'estrany assumpte: M'ha picat una abella i he començat a escriure un blog. I és que era realment com em sentia. En plena primavera, em picava la necessitat d'escriure i compartir-ho. Això sí, en petit comitè, que la por és una motxilla molt pesada.

No descarto que l'embolicat M'ha picat una abella i he començat a escriure un blog sigui , en el futur, el nom definitiu del blog. Mentre m'ho rumio (i així tinc una excusa per escriure un altre rollo existencial), em continuo quedant amb el molt internacional Fake it'til you make it! (Fingeix fins que ho aconsegueixis). I, si us plau no, no parlo d'orgasmes!

Aquests english són la bomba resumint en una frase (que a més sona cool) els estats de la cosa. I aquí, l'estat de la cosa és que no sé si algun dia faré realitat allò de la realització personal d'escriure un llibre (que venia amb el pack de plantar un arbre i tenir un fill). L'arbre el vaig plantar quan anava al cole (benditas activitats extracurriculars!). Lo del fill como que no me llama...

Tot i que de llibre ja n'he escrit un (com a negra però reconeguda que no era per l'Ana Rosa), la veritat és que no el sento com a meu. Així que d'alguna manera aquest blog és com un miratge del que m'agradaria que fos una realitat futura. I mentre arriba, o pel camí canvio de somni, aquí em teniu combinant paraules i GIFs com una boja.

No sé si ara que és públic algun dia em llegirà però, vagi per endavant, el meu agraïment a Sol Aguirre. Per la seva novel·la Algún día no es un día de la semana i per picar-me a través de les seves pàgina a "romper la baraja". Algunes decisions que vaig prendre aquells dies de lectura s'han ajornat però altres són una realitat, com aquest blog.

Recordo un post de Las Claves de Sol (el blog de mi Aguirre preferida, i això que era difícil superar l'Esperanza) en què deia: "Cuando, de pequeña, me preguntaban qué sería de mayor, yo respondía muy rápidamente: ESCRITORA. Yo escribía a todas horas, en cualquier libreta. Y un día dejé de escribir. La vida se me tragó". I vaig pensar que aquesta frase la podria subscriure una i mil vegades.

Me la vaig apuntar, la vaig penjar al Facebook... I ara, aquí estic, torturant-vos sense pietat.

També infinites gràcies a tots aquells que m'heu animat a fer públic el blog perquè us encanta, als que volíeu compartir un post a les xarxes socials... Ara ja podeu fer amb les meves paraules i els GIFs escollits el que vulgueu. Són vostres.