Sobre la formalitat política

Les cròniques periodístiques evidencien que dedicar-se a la política hauria d'estar circumscrit a "persones formals" i, a ser possible, del gènere masculí.

Aquest post va més enllà de posicions sobre la independència de Catalunya. Aquest post és un anàlisi de les cròniques parlamentàries de l'aprovació de la Llei del Referèndum.

Mitjançant aquestes línies vull trencar una llança a favor del políticament incorrecte que tan critica cert establishment periodístic. Tot i que em deixareu que sigui una mica políticament correcta i no esmentaré als pecadors.

La primera crònica periodística que llegeixo sobre la jornada analitza el paper de Carme Forcadell. Diu el periodista que és "una persona amb dots per a l'agitació assembleària, però amb evidents limitacions per presidir una cambra parlamentària".

Un altre opinador, de signe totalment contrari, identifica la suposada agitació de l'actual presidenta del Parlament de Catalunya amb un signe "de fermesa". En què quedem?

Jo em quedo amb què la societat, i els periodistes en particular, hauríem de respectar els diferents estils d'exercir el poder, sempre que aquest exercici sigui honorable.

I la honorabilitat, té a poc a veure, amb "la importància de les formes en política". Perquè la corrupció i aquestes coses sembla que no compten per aquest periodista (la frase en negreta prèvia és seva).

D'acord, només ens interessen les formes. I per això, entenc el que el mateix periodista escriu a continuació.

Diu que a Forcadell la va salvar una altra dona: Marta Rovira que, atenció, va estar "modulada per Oriol Junqueras". Perdó? Una dona modulada (que ella soleta serà que no) per un home. Junqueras és independentista i no porta corbata, però almenys és home.

La crònica em deixa clar que el periodista no és un misogin perquè hi ha molt més. També apareix una al·lusió a l'alcaldessa de Barcelona.

En opinió del periodista, Ada Colau pertany, com Forcadell, "a la gent de baix" que ha deixat fora d'honorables posicions "les velles elits". Vaja que la cosa sembla que té a veure amb la lluita de classes.

Canvio de diari i, de nou, qualifiquen d'agitada a Carme Forcadell. També diuen que "li va més l'èpica de carrer i fa la impressió que les formalitats reglamentàries li suposen una molèstia".

Res que aviat programaran el reality Parlament Shore amb ella com la nova Ylenia...

Obro un altre rotatiu que acusa Forcadell d'exhibir "tota la duresa del seu caràcter deixant enrere la imatge de tieta entranyable que el propi moviment independentista li havia atribuït".

Es repeteix el tòpic. La versió light d'aquesta dona la tolerem, quan exhibeix caràcter és una vergonya per a la institució.

També destaquen que Forcadell és periodista de formació (clar i amb aquest bagatge o escrius cròniques infectes o et fas reina). I lamenten l'absència de qui era vicepresident primer de la Mesa, un advocat amb més de 10 anys d'experiència com a diputat (titulació honorable i polític professional, no de carrer). I, suposo, però això és cosa meva, que també els agrada que fos del sexe masculí.

Volem polítics de pelo en pecho!!!

Sé que aquest post m'ha sortit bastant feminista i no em penedeixo.

Estic orgullosa que, independent de les seves idees, al Parlament del meu país tinguin un protagonisme excepcional dones de caràcter: des de la pròpia Carme Forcadell, passant per Marta Rovira, fins arribar a Inés Arrimadas i Anna Gabriel.

I que, moltes d'elles, trenquin, a més, amb la suposada formalitat de la institució.

Com assegura Chandran Kukthan, un dels filòsofs liberals més importants actualment (i per tant, poc sospitós): "Una societat lliure és una societat oberta i, per tant, una societat amb uns principis fundacionals que han d'admetre la variabilitat de les institucions humanes".

Això, segons el meu parer, comporta que una presidenta del Parlament s'expressi d'una manera espontània, una diputada vagi amb samarretes reivindicatives, i la líder de l'oposició vesteixi com una top-model sense que es menystingui el seu discurs (encara que no el comparteixis).