La bústia del mal

En una societat on ens passem el dia enganxats a una pantalla, encara no hem aconseguir buidar la bústia de papers. Perquè de diners, mai em trobo...

Sents terror quan agafes aquella clau diminuta i et trobes un manoll de cartes? No, no són les factures les que m'espanten quan obro la bústia. Les factures ja me les notifica la meva estimada banca online (això d'estimar un banc és un oxímoron, potser un banquer i encara em costaria).  El que m'aterra és trobar-me publicitat que atempta contra el meu way of life....

Per començar, la publicitat en paper va en contra dels meus principis de preservar l'Amazones. Senyores i senyors que ens volen vendre coses: "Encara no s'han assabentat que la major part de la població ens passem el dia enganxats als mòbil?" 

Quina necessitat hi ha, doncs, d'omplir-nos la bústia de papers que no ens interessen i a més contribueixen a la desforestació dels boscos. No oblidem que els arbres ens proporcionen oxigen i també serveixen per il·lustrar portades de singles de Shakira. Estimem-los!

Sí, sóc ecologista. Amb contradiccions com no reciclar les càpsules de Nespresso i amb un desig ocult de ser una senyora gran amb un abric d'astracan. Però, ecologista en moltes altres coses.

El que SÍ no els hi puc perdonar als anunciants és el fet que estigui fent un ESFORÇ MAJÚSCUL per seguir una alimentació sana i em trobi cent mil paperots de pizzes a domicili! Això no és publicitat enganyosa, directament, és no tenir pietat!!!

En aquell moment poso una cara d'espant semblant a la de la meva àvia quan rebia cartes de la funerària. Li oferien l'última moda en taüts i la tenien permanentment informada de les millores en el servei...

¡Hola abuelita dime tu!

Pobre dona, les tirava a la paperera amb la velocitat de Carl Lewis, agafant-les només amb la punta dels dits i remugant com la niña del exorcista.

A la meva àvia aquella publicitat li recordava que es feia gran. A mi, la de les pizzes em recorda que el bròquil no és el meu aliment favorit. I la resta de paperots, que sóc pobre perquè mai m'arriben fulletons de Manolo Blahnik o Prada. Què va!

Així que la meva rebel·lia consisteix en obrir la bústia un cop cada mes. I això quan estic en mode "sóc una dona d'ordre", sinó pot passar molt més temps.

Un dia em notificaran una herència milionària i m'assabentaré fora de termini. En comptes de celebrar-ho amb un empotrador, hauré de fer un acte onanista contra la paret.