Consell de ministrAs i Màxim Huerta
En dues setmanes, la política espanyola ha donat una tombarella. Al capdavant de La Moncloa, un ex-zombi polític que no para d'oferir-nos grans titulars.
Escamparé tinta virtual sobre dos dels titulars que ens ha regalat el nou president Pedro Sánchez: un govern amb més dones que homes i un col·laborador d'AR com a ministre de Cultura.
Després me n'adono que persones a qui tinc estima estan absolutament entusiasmades amb el seu nomenament. Investigo una mica i m'assabento que Màxim Huerta té cinc llibres publicats i que al 2014 va guanyar un prestigiós premi, el Primavera de Novel·la.
M'ha seduït? Encara no. Fins que llegeixo que té una obra que es diu No me dejes (Ne me quitte pas), batejada amb el títol de la magnífica cançó de Jacques Brel. Inoblidable aquell vers: "Jo et portaré perles del país on mai no plou".
I aleshores em dic: certament hi havia millors candidats/candidates però almenys sap escriure i té bon gust a l'hora d'escoltar música. No oblidem tampoc que a Espanya la cartera de Cultura estava amagada en mig d'Educació i Esport i els antecessors d'Huerta són, ni més ni menys, que Méndez de Vigo i el famós ministre Wert.
A més, els catalans tampoc ho sabem fer molt més bé. En l'anterior legislatura, en els seients del Parlament teníem com a diputat a Lluís Llach mentre els afers culturals els portava Santi Vila. Meritocràcia o partitocràcia? La resposta és obvia i només cal que ens fixem en el repartiment del pastís/país aquests dies.
Torno a les Espanyes. El renascut Pedro Sánchez s'ha dedicat a dissenyar un govern, que la meva incapacitat d'anàlisi, no em permet esbocinar. Si voleu aprofundir llegiu eldiario.es. Però hi ha un gest, que encara que només sigui això, m'ha posat tonteta.
Ha nomenat 11 dones per ocupar 17 carteres ministerials. Perquè després diguin els defensors dels governs no-paritaris que el problema és trobar féminas. Perdoneu, no les busqueu perquè no les veieu (o no las voleu veure).
Dit d'una altra manera, i sense sonar pretensiós que no aspiro a cap càrrec: a les dones no ens trobeu perquè ens invisibilitzeu.
El que porta el Twitter de la RAE (Real Academia de la Lengua) en sap un munt d'això. Aquesta passada setmana s'ha cobert de glòria culpant als moviments a favor d'un llenguatge més inclusiu (on el femení compti). Concretament, els feia responsables del fet que una empresa no pagui a les treballadores uns endarreriments perquè en el conveni posa treballadors, en masculí. La culpa? De las locas del coño, of course.
Així que nomenar 11 senyores ministres (que en català el plural no diferencia el gènere) i parlar de Consejo de Ministras y Ministros, és un molt bon gest que aplaudeixo.
Al principi, qui no va aplaudir va ser la RAE (again). Però, van acabar rectificant. No sé si per savis o perquè van passar un ambientador per combatre la naftalina.
Dels gestos que em van sobrevenir després de conèixer els nomenaments de Josep Borrell i Fernando Grande-Marlaska, m'estalvio els comentaris que no vull que em surti un post de terror.
