Lo bueno si breve, en serio ¿dos veces bueno?
La dimissió exprés de Màxim Huerta em porta a reflexionar sobre les caducitats en aquesta societat líquida.
Màxim Huerta no passarà a la història per ser el ministre més mediàtic. No, serà Màxim el breu (un oxímoron en si mateix). Menys d'una setmana en el càrrec.
El ja ex-ministre de Cultura s'ha queixat d'haver pagat una multa de l'Agència Tributària dos cops. Té raó.
El seu no és un cas de corrupció d'amagatotis. És l'intent que todo hijo de vecino amb pasta porta a la pràctica en aquest país: pagar el menys possible a Hisenda.
I aquí, amigues i amics, caldria una altra reflexió.
Però aquest post no va de defensar o atacar a Màxim el breu. Ni tampoc a CR7 o Messi, o els que fixen la residència a Suïssa per evitar el famós eslògan 'Hacienda somos todos'. No va d'això.
En aquest post em ve de gust parlar de la caducitat, i no precisament dels iogurts.
Sense anar més lluny, ni dos telenotícies m'ha durat l'últim post. M'ha caducat tres dies després de publicar-lo. I com que vaig tardar a moure'l per les xarxes, doncs ha mort en hores. I la penya no parava de recordar-m'ho. Seran perranci@s!
Però cliqueu igualment si no l'heu llegit que el contingut de fons és molt vigent.
Però, a lo que iba... Què em dieu de tots els electrodomèstics i gadgets tecnològics que fem servir en el nostre dia a dia.
Sí, amor. El mòbil o la tablet en la que llegeixes aquest post tenen una data de caducitat cada vegada més curta.
Perquè, a veure, què feu amb un mòbil de fa més d'un any? Ja han sortit dos per davant seu i amb una gamma de colors que incorpora tots els nous pantones!!!
Ara em direu que no us deixeu influenciar per les modes. Doncs sento informar-vos que el fabricant fa tots els cacharrets amb això que s'anomena obsolescència programada.
Què, us agrada el palabro?
Però bé, deixem les coses que són coses i parlem de les persones. Com Màxim.
En una societat líquida, les persones també som objectes que gairebé perdem la nostra utilitat en el mateix moment de ser usats. El concepte no és meu (què més voldria!). És del sociòleg Zygmunt Bauman.
Així que, en un món ansiós de novetats, tothom fregant-se les mans per l'estrena de nou ministre de Cultura. Tenia l'esperança d'anar per la dotzena de ministres dones, però no hem fet...
Lamento també dir-vos que no cal tenir un càrrec perquè et persegueixi la maleïda obsolescència.
En qualsevol lloc de treball ets un número de compte associat a una nòmina i, per tant, totalment prescindible.
I què em dieu de les relacions "més" personals!?
Bé, ja us ho dic jo. Vivim en una societat on confessar a algú que li agrades és un esport d'alt risc. Segur que contesta: tontaina!
La resposta i la cara (o les icones del mòbil) que l'acompanyen són lo de menys. A continuació comença la fugida.
Tant se val que aquella persona de qui estàs sortint por patas no només et faci sentir bé, sinó de puta mare.
L'important és no arriscar-nos que potser ens perdem altres novetats. Ni pensar-ho!
Entenc que ara ja em disculpareu la gossadia de parafrasejar una de les més conegudes greguerías de Ramón Gómez de la Serna.
Però, no vull deixar passar l'oportunitat de dir BEN ALT que si alguna cosa o alguna persona m'agrada: no vull que sigui breu.
Per cert, senyors d'Apple com se'm mori el mòbil per l'obsolescència programada tindré un disgust molt gran.
